A días desnuda de abrazos...
A días abrigada con ternura...
de nuevo vacía...
de nuevo inundada...
Cuando no se riega, cuando no se siembra, la flor se erige temblorosa por saberse moribunda.
Suspendida en el hilo de la vida tan sólo puede anhelar agua de mayo que empape y la cale de amor para saciar su desesperada sed.
6 comentarios:
Increible!!!
Paraules molt maques!! Jo també em sento així, a vegades, però sempre em queda entrenar i entrenar...
T'estimo molt wuapa i m'encanta llegir-te
Mònica, guapa!
Fa poc que ens coneixem, fa poc que et llegeixo, però et dono molts ànims per què continuis escrivint, i per que em continuis fent més agradable el café amb llet dels matins, les xerradetes del descans de la feina, i el teu "fil musical" que m' encanta.
;-)
Hola noies!!Sou increibles!!de veritat que em fa feliç compartir la vida amb persones tan fascinants!! Moltissisisisisisimes gràcies pels vostres comentaris...seguiremos en la brecha!!!Petons!!
Anna: Tu si que ets increible!!(paciència la teva per aguanter-me cada dia!!jeej)un petó amor!!
Marisa: Sempre caurem en el lloc de sempre, l'important és que sempre ens tornem a aixecar i que si costa una mica ens podem oferir la mà. Gràcies per ser-hi!
Mayte:T'has guanyat un concert privat en el proper esmorzar!!!jejejej!!I a capela, eh!!Un petó bunica!!
Tan senzilles i tan maques les teves reflexions Mònica!
Per sort l'aigua de la pluja és imprevisible i qualsevol gota es pot formar del no res.
Et llegeix, Òscar.
Tu si que tens paraules maques Òscar!!Moltissimes gràcies.Venint d'un crack com tu em sento mooolt honrada!!!
Una abraçada!
Publicar un comentario